Una tarda de tardor ///

(no apte per a glucèmics)

Era una tarda plujosa de dissabte. El dia tenia pressa per descansar i el vent enlairava les fulles caigudes dels arbres. L’olor de la terra mullada, penetrava a tots els indrets de la casa i omplia la nostra habitació amb el seu perfum deliciós. No venia de gust sortir amb un ambient malagradós i sí, en canvi, lliurar-se a l’escalf confortable del llit. Havíem dinat tard i no feien res de bo a la televisió.

-M’agrada com somrius

-A tu se’t  il·lumina la cara quan ho fas.

-Fes-me un petó, d’aquells tan tendres que em fas.

-No et canses d’abraçar-me?

-No. Cada dia m’agrada més.

-I el braç, no et fa mal?

-No, estic molt bé. Vine... fes-me un altre petó!

-----

-Això deu ser el cel, oi?

-Tu ets el meu cel.

-I tu el meu... t’estimo molt.

********
               ***********
                                        ***************

Teta///

-Per què ho vas fer?

-No ho sé. Em va venir de gust i ho vaig fer.

Els silencis sovintejaven durant les converses que, un cop per setmana, tenia amb el doctor.

Quan vaig entrar per primera vegada al despatx d’ell, creia que em trobaria amb un divan o un sofà on m’hi hauria d’asseure mentre el metge m’escoltava assegut al meu darrera. Quan vaig estar dins, em vaig adonar que no hi havia res que em recordés les escenes de les pel·lis on un psiquiatre feia teràpia amb el pacient. El despatx era lluminós i constava d’una taula de treball amb un parell de cadires al davant, per les visites. Una catifa sota el conjunt li donava una certa calidesa. A l’altre extrem de l’estança, dues butaques i un sofà que imitava el cuir. També, sota la tauleta del tresillo, hi havia una catifa. En una de les parets, una gran prestatgeria acollia centenars de llibres de totes les mides i colors, des d’exemplars petits fins a toms enciclopèdics. Un quadre, enorme, situat just a l’esquena de la taula, semblava ser el protagonista principal de la decoració. Me’l mirava i vaig deduir que es tractava d’una d’aquestes pintures abstractes. Sense saber per què, em va venir al cap el nom de Miró.

En la paret exterior, ............

La caseta///

M’ho vaig vendre tot menys el cotxe. Pis a la ciutat, apartament a la platja, una moto, quadres, mobles, accions...  Per què? Doncs perquè em vaig enamorar d’una caseta perduda enmig del bosc.

Havia sortit d’hora, a penes les sis del matí, a buscar bolets. Caçar-ne, en diuen també.

No sóc cap expert i em conformo amb els rovellons. Vaig agafar direcció cap el Pallars Sobirà, i en algun punt indeterminat, entre Sort i Vielha, vaig girar cap a la dreta per un camí forestal.  En un primer moment, la ruta era de fàcil trànsit amb un camí de terra però ferm i sense entrebancs significatius. Més endavant, després de deixar enrere diversos encreuaments, el camí es féu més estret, empinat i empedregat. Era com si la muntanya estigués informant que els visitants no eren benvinguts i els volés fer desistir de seguir avançant. Malgrat tot, em vaig entestar en continuar encara que el cotxe, pobret meu, donava senyals de patir amb els bots que havia de suportar entre pedres i clots, amb un sotragueig que esfereïa.

El camí es va acabar en una mena d’esplanada petita  entremig de pins. Vaig pensar que qualsevulla que fos la persona que va fer el camí, just en aquest punt es va cansar de seguir sense altre motiu que el del desistiment, perquè no hi havia res que donés alguna pista del per què en aquell punt i no més enrere. O més endavant.

Vaig deixar el cotxe tancat ..................i

Solomon /// (un relat basat en fets reals)

Vam comprar, amb esforç i pencant molt, una casa amb jardí. Tres habitacions, dos banys, un estudi, una cuina gran i un menjador ampli i lluminós; el jardí era preciós i molt ben cuidat, amb gespa, uns quants arbres fruiters, pins, i una piscina. Per a mi i la meva dona era més que suficient i el jardí ens va enamorar.

Després d’uns mesos de deixar suor i lumbàlgies al jardí, vam decidir de contractar algú per a que en tingués cura perquè era una llàstima malmetre’l tenint-lo descuidat. La meva dona es va encarregar de trobar un jardiner i un dia em va presentar en Huku: un home negre que havia vingut de Burkina Faso. La veritat és que era treballador i molt curós amb tot el que feia... i a més a més, el preu que ens cobrava per hora era molt bo.

La meva dona és grafista i treballa a casa la major part del temps. Ara, amb internet, li permet fer la seva feina amb la comoditat d’estar a casa. I jo sóc cirurgià. Així que ens podíem permetre tenir algú que ens alliberés de les feines feixugues

Fou l’estiu passat, al juliol, que tenia guàrdia. Havia acabat de sopar quan em van avisar que hauria de visitar un pacient que s’havia presentat a Urgències. En Solomon.

Era un home negre, alt i robust, d’aquells ........... 

Demà serà... un altre dia! ///

Ja ho tinc clar. Des de demà mateix m’hi posaré. Des de demà mateix seré una persona nova, ja no em farà mandra dir el que penso ni fer el que vull. Encara que em costi, encara que em faci mal... seré, des de demà mateix, jo. Tal qual, tal com raja, sense matisos ni contemplacions. A partir de demà, no pensaré en si ofenc o no, en si faig nosa, en si malpensen de mi. S’ha acabat fingir o dir només el que tothom vol escoltar. Demà serà un altre dia, l’inici d’un nou jo; demà vull ser el que sóc sense embolcalls ni disfresses, dormiré amb la tranquil·litat dels sincers, dels transparents, dels autèntics. Aniré pel món amb el cap ben dret, segur de mi i convençut. Sé que em diran que sóc arrogant, pedant, cregut, presumptuós, altiu, superb... que estic envanit. Però això passarà aviat, tan aviat com descobreixin com sóc, com és aquest nou home renovat, renascut, fins i tot; i no els ha de costar perquè jo seré, a partir de demà, tal com semblaré. Ja no vull dir mai més el que sigui convenient, ja no faré mai més el que sigui correcte si a mi no m’ho sembla, encara que no em costi cap esforç; ja no deixaré de fer o dir el que em sembli millor, allò que sento com a autèntic i que reflecteix el meu tarannà. Des de demà no cauré en el parany de callar si vull parlar, d’estar-me quiet si vull fer res, de somiar, de contemplar. El temps de fingir s’acaba avui i demà serà un altre dia, una altra vida.

La veritat s’imposarà per damunt de matisos o embolics, des de demà ........

Per sempre ///

No plovia, però el cel era d’un gris fosc  que feia pensar que no trigaria gaire a fer-ho.  Ràfegues de vent incrementaven, encara més, la sensació de tempesta imminent. Des del darrera dels vidres de la finestra, contemplava com la gent s’apressava a arribar on fos que anessin, tement ells també, que els caigués un diluvi.

Somreia pensant que sovint anem de forma inconscient, automàticament, a fer quelcom. Fins i tot la gent tenia la percepció que per anar a navegar, o a la muntanya, no calia anar preparat adequadament. Com si anar amb un veler equivalgués a un trajecte de taxi; com si anar a buscar bolets, per dir quelcom simple, era semblant a anar a comprar tabac al carrer de sota casa.

Vist des d’un cinquè pis, les persones es veien petites i vulnerables. Sempre tenia la idea de que un peu gegantí podia aparèixer sobtadament i esclafar impietosament les vides menudes que pul·lulen allà baix, exactament igual que ho fa algun humà amb les formigues que entren i surten del seu cau.

I de sobte, es posa a ploure i comencen a córrer com si l’aigua els pogués fer cap mal: passen entre cotxes aparcats, salten bassals, creuen carrers sense mirar tement a les gotes d’aigua inofensiva, i exposant-los a morir sota una roda. Allà on quasi carranquejaven, es marquen uns bons esprints; la parsimònia la substitueixen per corredisses; el passeig pel neguit de trobar aixopluc.

Quan plou m’agrada encendre el foc de la xemeneia. Privilegis de viure en un àtic! (encara que no tingui ascensor) Trobo a faltar l’olor de la terra mullada, aquella fortor agradable que s’enfila per les narius fins el cervell, obrint les capsetes de records dels dies passats entre pins i faigs, entre alzines i gerds; la suavitat de la fullaraca o el soroll somort de la pinassa quan les trepitges; emmotllar els peus dins la molsa; les teranyines que es dibuixen per minúscules gotes d’aigua atrapades...

 M’assec en una butaca, amb les cames encongides i les abraço mentre.... 

Va començar amb una mirada///

Tot va començar amb una mirada. Un instant fugaç en que els ulls d’ambdós es van creuar, detenint-se com si un topall impedís seguir la trajectòria iniciada al passar la vista pel conjunt de persones que hi havia. Una fracció de segon que ni tan sols va permetre que cap dels dos veiés què envoltava les pupil·les que els havia magnetitzat. Ell va sentir la necessitat de tornar a trobar aquells ulls que l’havien sobtat.

Entre la gent que esperava l’autocar que portava els fills, de tornada d’una setmana de convivències, es feien grups de pares i mares amb animada i nerviosa conversa. Ell podia veure els pentinats i els colors dels cabells, les calbes, els monyos, les cues...  mentre fitava buscant els ulls que l’havien ullprès. Ella, alçava el cap amb prudent discreció mirant amb dissimulació cap on  abans s’havia trobat amb uns ulls que la sobtaren.

Les rialles de la gent,  la cridòria dels papàs i mamàs , neguitosos per l’arribada dels fills, no va evitar que novament les seves mirades es trobessin. Un altre instat fugaç però suficient per saber que aquells ulls es tornarien a mirar.

Amb furtives mirades es van anar escrutant i ....